Sovint…
 
 
Molt sovint ens deixem arrossegar pels tòpics del temps i de la vida. Molt sovint, volem esborrar el passat i començar de nou, com si tinguéssim un nou esperit i una nova carn. I ens comencem a posar caretes ben lluents que ens facin sentir homes nous. Llavors ens mirem al mirall i, tot i que ens reconeixem perquè els ulls no diuen mentides, ens deixem endur per la farsa que nosaltres mateixos hem creat. Si som titelles d’un guinyol és perquè ho consentim, i encara més, perquè volem assistir al funeral de la nostra pròpia infantesa i sobretot, desempallegar-nos de l’adolescència, d’aquells dies que ens sembla que rèiem o ploràvem per ximpleries. Ens entossudim en canviar de pell. I qui diu de pell, diu dels sentiments a flor de pell. Ens és igual haver estimat de debò i haver estat tan aprop de la bellesa i la veritat. És com si aquells dies ens avergonyissin i ens assenyalessin amb el dit, en un escenari on tots els llums ens enfoquen i ens troben nus. Ens avergonyim d’aquells dies que no coneixíem com esdevindria el nostre primer amor. És aquesta renúncia, tal volta, a nosaltres mateixos, la pitjor cosa que fem a la vida. Si el camí iniciàtic per entrar a l’edat adulta ens fa anar essent valents és per ressucitar, cada dia, amb més força i il·lusió. No és un camí iniciàtic que comporta patiment i desgràcia. Aquest és l’engany. L’adolescent és intuïtiu i vulnerable. I el que no podem fer és demostrar-nos que ja no som vulnerables, esborrant tot el passat, oblidant la rialla, el joc o el batecs del cor a ritme de timbals que anuncien festa, amb la cara tota pigada i enrojolida per una encaixada de mans. Com es pot renunciar a tot això i ésser feliç? Si vivim quatre dies i a cada hora volem ésser homes nous i freds, sense records que torbin la nostra sensació d’éssers racionals i de tenir-ho tot sota control.
  Si no ens surt el plor, si fins i tot la impotència i la ràbia vers la injustícia i el patiment s’han congelat, no volguem remoure-ho tot ben ràpid i fer una recerca a fons de cartes antigues, de fotos, de músiques, no. Que la cuirassa es vagi fonent poc a poc. Només amb la voluntat de retrobar-nos, obrint el cor al nostre passat, passant per sobre els  temors i desenganys que vam tenir. Aquests sí que els hem de menysprear. I paradoxalment són els que ens acompanyen tota la vida, com una tortura. És que ja només ens sentim vius amb el patiment? Vinga, home, que la rialla és saludable i el plor d’emoció l’únic que pertany a la vida!
  Ens despullem de màscares i disfresses? Encara que ens sentim ridículs i diferents, encara que ens assenyalin. Els que creguin que som folls és que mai no ens han conegut el més mínim. Sense recança, sense despit, amb il·lusió i esperança dic ben fort que vull tornar a ser jo. Tenim clar que no venem l’ànima al diable però no podem tampoc vendre-la a l’atzar de la vida. Podem triar. Encara que estiguem mutilats per tot arreu, podem lluitar per tenir una ment serena i alegre, i, sobretot, capaç de riure, plorar, crear móns diversos i estimar.
1993

 

_________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

 
 
  Caminava. Els carrers eren estrets i l’olor d’antic em retornava la melangia.
  Els mateixos carrers que anys enrrere eren la vida, eren, ahir, nínxols on la il·lusió dormia. Els balcons presentaven flors marcides que esperaven sol, un sol que no havia d’arribar. El cel era ben negre. Ni estrelles, ni lluna, ni núvols ni ocells. La Catedral s’alçava davant meu majestuosa. Un captaire, sobre d’uns cartrons humits, descansava a les escales. A un racó, del mateix color que la pedra, un colom feia l’últim sospir.

 
________________________________________________________________________________________________________
 
 
 

És com si no ens coneguéssim…

Estimada…
Quant temps sense escriure… És curiós…, quasi em fa vergonya, com si hagués malament alguna cosa, com si hagués traït algú… potser a mi mateixa…
Han passat dos anys. I en dos anys, dues criatures. Dos nens meravellosos que omplen d’alegria els meus dies. Ara sí que és plena, la vida!  És com si haguessin passat deu anys, tant pel cos com pel cap, però val la pena. I si pogués en tindria molts més.
  Em sap greu pensar que potser això no hauria pogut ser sense l’ajuda dels pares, que fan d’avis i de pares, novament, i sí que els dóna alegries però també els envelleix…I la marona va cansada… i el pare comença a estar vellet… i jo que no suporto la idea d’imaginar-me sense ells i el seu suport incondicional… Tan de bo que jo també sigui capaç d’estimar els meus fills com ells m’estimen a mi i al meu germà.
  També he de dir que per fi he entès que estimar és NO JUTJAR MAI i estar al costat dels nostres fins i tot quan no els entenem o no ens agrada el què fan. Estimar és ESCOLTAR sense aconsellar quan no et demanen consell. Estimar és ABRAÇAR i NO PREGUNTAR quan l’altre està fomut i TENIR PACIÈNCIA i esperar que sigui a l’altre a qui li vingui de gust explicar-nos-ho. I m’he equivocat tant de temps….