1.-ELS QUATRE

Encara estava la terra mullada quan el caminant es posà el mapa i la brúixola a la butxaca de l’abric i decidí continuar el camí. Trobava a faltar una sopa calenta, el vi i els companys amb els qui havia començat el viatge, però les ganes d’acabar el que havia començat l’estiraven de les cames per continuar i li feien oblidar el cansament.

  Malgrat que els tres companys de viatge s’havien quedat  pel camí i havien decidit tornar, ell no renunciava a la seva recerca ni pel fred, ni per la gana ni per la por.

  La intuïció li deia que era ja prop del final i, escoltant més el cor que la raó, va sortir de la cova en direcció al nord on, si no havia fallat en els càlculs, trobaria en un parell de dies Oiranigami, poble conegut pel seu mestissatge. Tenia confiança en trobar, allà, alguna resposta a les seves preguntes i, encara que no fos així, podria com a mínim asseure’s en una taula i assaborir un bon plat de sopa calenta.

  El fred intens després de diversos dies de pluja havia gelat el paisatge i això accentuava la sensació de buit i solitud.

  Els animals s’havien refugiat al seu cau d’on no en sortirien fins l’arribada de la primavera. El silenci era infinit. Només se sentia el cruixir de les seves botes en contacte amb la terra i la seva respiració profunda.

  Arrossegant  el seu capot i amb els ulls fixats a terra va saber, com si d’una revelació es tractés, que ja no hi havia marxa enrera.  Que podia ésser que tot plegat fos només una bogeria, una mala jugada de la seva intuïció  però pel poc que quedava valia la pena arribar fins el final.

  Si les cartes de Mm. Bernardette no s’equivocaven només faltaven dos dies, dues nits, set hores, tres minuts i sis segons per a completar els 2130 dies d’erràtica. Faria els cinc anys i deu mesos exactes en un parell de postes de sol.

  Mm. Bernardette era una bona amiga i no l’hauria enganyat. Segur. Però el cap del caminant no parava de donar voltes a les paraules de la bruixa  i li semblaven inversemblants.

         Aquesta nit mateix partireu tots quatre en direcció al nord. Només heu de procurar seguir el nord. No us preocupeu per res perquè la conjunció dels astres em diu que no patireu de gana ni de set. Això sí: només un de vosaltres arribarà a veure l’esdeveniment. Cinc anys i deu mesos són molt de temps i la resta abandonareu a  mig camí. El qui arribi sabrà que l’estan esperant. Un de vosaltres és l’escollit.

Mentre deia això es reflectia en els ulls de  Mm. Bernardette un aire de preocupació. Les arrugues d’entre les celles eren fortament marcades i sovint, mentre ens parlava, es quedava fixada mirant enllà.

  Quan els quatre homes van sortir de la cambra no se’n sabien avenir. Havien de marxar de viatge aquella mateixa nit, sense saber cap on anaven ni el perquè.  Només sabien que la bruixa que cada setmana els tirava les cartes els havia dit que era de gran transcendència el seu viatge. Que trobarien menjar pel camí. I que seguint el nord arribarien a Oiranigami, una contrada famosa pel mestissatge i quasi fantasma, ja que poca gent –només la dels voltants- n’havia sentit a parlar. Tot plegat semblava una bogeria d’una bruixa tocada del bolet però havia tirat les cartes amb tanta gravetat que cap dels quatre va gosar contradir-la, tot i que només en sortir de la cambra i comentar la jugada van estar a punt de deixar-ho córrer.

 Però cap dels quatre tenia res a perdre. No tenien família i passaven la seixantena. Es trobaven sols i el seu dia a dia consistia en passar-se el matí netejant una mica la casa i les seves coses i les tardes jugant al dòmino. I així de dilluns a diumenge.

         No ho sé.  Tot plegat em sembla un absurd.

         Doncs a mi no em fa cap gràcia això de marxar sense saber cap on ni si menjaré. I on dormirem?

         A mi –va dir el tercer- el que m’agrada menys és pensar que marxem per cinc anys i deu mesos. Som vells i no tenim ganes d’aventures agosarades. La vella ho hauria de comprendre.

         Vinga va, feu-ho ni que sigui per mi. Jo hi confio plenament. Ja quan era petiteta i anàvem a l’escola junts em guiava en els meus dies de neguit i dubte. Ella sempre estava sola llegint llibres d’astronomia i ningú no en volia saber res però, jo, m’hi faig fer amic. I  es passava hores explicant-me històries de bruixes bones que lluitaven amb les dolentes. A mi no m’interessaven gaire però ella hi posava tanta passió que jo no sabia mai si el que m’explicava ho havia llegit o bé ho havia viscut en primera persona. Jo no dubto de la seva paraula.

         Va Miquel, que tots sabem que sempre n’has estat enamorat de la Berna.

         Mm. Bernardette, si no et sap greu.

         Però si tot el poble sap que es diu Bernarda.

         Però a ella li agrada Bernardette.

         D’acord, d’acord. No t’emprenyis tu ara.

         Va, què fem? Anem a fer la motxilla i marxem?

         Motxilla? Ja, ja, ja, ja… I si et sembla també ens posarem unes xiruques.

         Home, no et posaràs unes sabates per anar a caminar? Això sí que seria ridícul.

         Però ja n’esteu ben segurs de marxar? A sant de què ens hem de complicar la vida ara amb l’edat que tenim.

         D’acord, doncs si no voleu no vingueu però jo marxo segur.

         I qui t’ha dit que tu seràs l’escollit?

         A més estàs malalt del cor i no et podem deixar marxar tot sol!

         Jo no vull venir però si marxeu tots tres… amb qui faré la partideta tots aquests anys?

 

I així és com va començar aquesta gran història.