MARIA DOLORS… 
 

  Ara que t’estàs morint m’adono de com t’estimo. M’adono de la falta que em fas. M’adono de les moltes paraules que t’he dit i no voldria. M’adono de les que no t’he dit i m’haurien agradat. Ara que marxa la teva ànima sé que encara que siguem tan diferents hi ha una cosa que ens uneix en la nostra essència, que és l’amor al Kimo. Tu com a mare i jo com a esposa. I li fas falta, Maria Dolors. Li fas falta com a suport incondicional. Li fas falta com a coixí. Li fan falta els teus petons, les teves abraçades, els teus consells…

 Tu i jo mai no ens hem entès gaire. Això que diuen de la diferència generacional, amb la qual no he cregut mai, en aquest cas deu esser-hi. Tu sempre has estat una gran senyora i ho dic en el sentit més ampli i positiu del mot. No voldria que mai s’entengués com a cosa pejorativa perquè surt dels meus llavis maldestres. Un espòs treballador i fidel, sis fills, gran administradora de la casa, creadora d’una llar confortable per a tots…

  I també m’adono que ens uneixen desenganys. I ara voldria poder-te’ls arrencar tots del cor. Voldria que et poguessis morir tranquil·la, sense penes, sabent que tot és al seu lloc i en la seva mida justa. Com a tu t’agrada. Però no puc. I voldria fer-te carícies fins que la soneta et vingués i poguessis adormir-te tot recordant quan la mare et bressava. No vull que el meu Kimo es quedi sense mare. Ni els meus fills sense àvia. Però vull que deixis de patir. I que el petit nen Jesús t’aculli ben a propet i et curi les ferides: les del cor i les que sagnen. T’estimo, t’estimo tant… Quan arribis a haches cel nostre tan desitjat podràs retrobar-te novament amb el tiet Lluís, amb la teva germana Maria Teresa, amb l’àvia Catalina, amb el pare que vas conèixer tan poc… Segur que aleshores sí que seràs feliç. Des d’aquí m’agradaria desitjar-te un bon viatge, que facis molts petons als meus que ja no hi són i que trobis la pau i la serenor. Bon viatge Maria Dolors, i fins aviat!

 


 
MIQUEL…
 
Ja fa tants anys que la blavor dels teus ulls s’ha fos amb la del cel i les estrelles…. Que la noblesa del teu rostre s’ha aturat en la jovenesa, i el temps, tirà, no ha pogut marcir. "Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim…"
  I els teus segells, i el cavall, la reina, l’àlfil i el peó, tots ells, parlen de tu a tothora.
  T’enyoro… t’enyoro tant…
 


PARE…
  Que duies pantalons curts i els genolls pelats, ja ho sé. I que tenies els músculs forts i les galtes vermelles d’anar sempre corrent amunt i avall, tant si era perseguint noies com ballant amb els pardals. Que tenies gana i et senties trionfador i únic entre l’estultícia de la gent que et vorejava. Que jugaves a futbol i t’enfadaves, o pispaves quatre carmels als quals ara jo agraeixo que t’hagin fet la vida una mica més dolça.
  Que vas enamorar-te i eres gelós també ho sé, i m’agrada. La teva esposa és una dona per enverjar a qui li ha captivat el cor. I la guardaves gelosament, i m’agrada…
  I que t’asseies a les Rambles a observar el passeig de la gent amunt i avall i que els veies estrafolaris, estirats o ridículs. I reies, i reies… i m’agrada.
  Però el que més m’agrada és que aquell nen dels genolls pelats, aquell adolescent enamorat o el jove nietzscheà que estava per sobre el bé i el mal, els guardes dins el cor i es trasllueixen, tots, quan la màgia del vers et mana els dits. És llavors quan tu, pare, deixes de ser home, o pare, o espòs. Quan la papallona surt de la crisàlide i en els quatre mots i ets tu. No el d’ara o el d’ahir. L’intemporal. "Com si ja fóssim inmortals i encesos".
 


 
MARONA…
 
Filla del rei Artús i la Moreneta…
Jugaves a explicar contes a la Ninons, a fer-li sopes i pastissos, a vestir-la i a bressar-la fins que s’adormís…
Mentre els dies passaven i la Ninons no canviava de fesomia, els somnis i els versos t’arribaven amb la música del cor. Aquell Perceval, aquell Lancelot enamorat i ardit era… poeta. I la Ninons escoltava versos amb la seva galta morena, mirada clara…Fins que arribares a l’altar, on la Mare de Déu de Montserrat i el Rei Artús t’acompanyaven.
  Allà t’esperava Lancelot. Ara les trenes les duies al cor i les roses et florien. I la Ninons reia. I la Moreneta et regalava el do de la maternitat. I la Ninons tornava a somriure perquè tindria germans. I n’ha tingut tres: un fill d’arcàngel, l’altre de Papa i l’altra filla de les muntanyes on reposa el teu etern i invulnerable.
  Romàntica, senzilla, bonica, i amb aquella saviesa que tenen només les mares dels contes. No només has sabut mantenirl’alegria de les trenes sinó que, a més, aquesta alegria és el perfum que cada dia, al matí quan et beso, m’omple d’esperança.
  I ara, quan et miro els ulls, no et veig marona meva només mare, et veig rosa, comare bruixa bona, amb olor d’espígol, Beatriu, Laura…
  No és només que tot estigui en tu,  sinó que tu ets en tot el meu jo, i estant a prop teu, em sento tan bé…

  Cantem plegades una cançó de bressol?