Vull escriure. Fa tant temps que vull escriure… I és que com un somni que arriba i es fa viu, el meu cor somnia que tornes a ésser viu. Com si fos obra de màgia, com si fos un instant que no és d’aquest món, quan estic amb tu tota jo tremolo, quan estic amb tu tota jo em torno infant. I és que tu m’has omplert de vida, tu has donat sentit als meus sentits… Si pogués parlar-te de seguida, si pogués<fer certs els meus desigs…

  Ets tan lluny i tan a prop…, ets tan meu i tan estrany en el meu cor… En l’altra vida et trobaré i, en tu i amb tu, seré, l’esperit que va néixer i va morir, adolescent, en pena i follia.

  Però ara més valdria oblidar-ho tot. Que la teva pell es torni bruna i dels meus cabells en surti foc. Que la teva veu sigui ben brusca i que el meu somriure et faci por. No vull de tu ni una engruna. No et vull a tu en aquest món.

  Riure i amb frivolitat parlar-te és tot el que puc fer al teu costat, riure i en silenci amar-te, riure i amb esglai plorar, però això sí, a la meva cambra. Ni una llàgrima no em veuràs brollar.

  I si algun dia te m’apropes i tens fred, que no sigui en aquest món escadusser, que per tu vull l’eternitat encesa, que et transformis en príncep i jo en princesa.

  I ara adéu. De dins teu només vull la màgia; de dins meu tu tindràs l’estel.