Intueixo que tornes… que véns a reconciliar-te entre els meus braços i lluny d’aquella primera besada en què et mossegava els llavis. Pressento que m’observes i tremolo en silenci i en disfressa. Ric i em transformo en bufó d’una cort reial on ja no queden reis. Actuo sola. Et busco i em fuges. T’escolto i no parles. Et parlo i no em mires.

  Existeixes? Has existit mai o ets potser només un somni il·lusori adolescent?

  Fem una festa. Els meus i jo celebrem el teu retorn però tu emmudeixes. El crit mut de la impotència torna amb tu. Abandona’l. Llença’l al mar, però no tornis amb ell. Si tornes, torna lliure que jo ja no puc desnuar-te les mans amb destresa. Podria fer-te mal. Podria esgarrapar una pell que s’ha fragilitzat amb el temps i podria fer vessar massa llàgrimes.

  Sóc jove, és cert. Però el meu cor és ancià. Ja t’ho vaig donar tot en un altre  temps en què les fades encara eren bones. I així, lliurant-me al destí sense basarda, temptada per l’abisme del que sembla viu emmig de tanta mort, el meu cor ha envellit.

  Si tornes, torna jove. Deslliga’m tu les teranyines que no em deixen avançar i fugim tots dos, immortals, vers la lluna que ens contempla. Allà potser podrem ballar sense vergonya i fer l’amor eternament.

  Si no tornes, digues-ho al vent. Ell vindrà com sempre. Fred. Glaçat. Immòbil.