TOT COMENÇA – El despertar de la consciència –

  Sempre hi ha un començament. La nostra essència, que amb el temps es va tornant complexa, té un comú denominador i és imprescindible aïllar-lo i extreure’n les arrels. Només així podem saber d’on venim i quin és el recorregut que hem fet fins ara. No entendrem els perquès però podrem començar a investigar-los. Potser no és l’únic camí però és tan vàlid com qualsevol altre. I la millor manera d’anar cap als inicis és amb la música, les fotos i les olors. La foto la podeu veure tots. La música, si voleu crear un ambient real, pot ésser "Torna torna Serrallonga", cantada per Esquirols, per Mesclat o per qualsevol que sàpiga rascar quatre acords. L’olor: d’espígol, de molsa, de llenya que crema, de romaní… L’aire: amb olor de pins i terra. El cor: amb una inquietant remor de fons. Els pensaments: fent volar coloms, imaginant prínceps blaus que em venen a buscar. Qui m’acompanya? Tots els amics i amigues del grup i els monitors que amb les seves guitarres em fan descobrir sentiments. Vull créixer. Vull ser com ells. Són feliços. Se’ls veu a la cara. M’hi sento bé.

  Prop de les tendes se sent el soroll de l’aigua del riu que baixa tranquil·la. Demà ens hi banyarem. Segur que farà bon dia. Els estels ho auguren. I la lluna que ens observa ens ajuda a crear aquest reflex que no tornarem a veure mai més d’un bon foc i la llum del cel.

  Pessigolles. Els monitors riuen i juguen. Nosaltres ens sentim segurs i feliços d’estar de campaments. I jo me’n vaig a dormir sabent que he descobert alguna cosa molt important de mi mateixa: que sóc capaç d’enamorar-me de qualsevol només amb una música adequada, una llum tènue i l’olor d’espígol.

  Quan m’estiro a la tenda a dormir, després d’haver estat explicant històries de por, acluco fort els ulls i m’adono que el cor em batega més ràpid del normal. Quasi puc sentir la sang com em circula pel cos. És la felicitat. L’alegria. No és que em pugui enamorar de qualsevol. és que estic enamorada de viure, del món, de la bellesa de la natura, del cant dels ocells, de l’olor de terra humida, de la música, del foc… Estic embriagada de felicitat i em pregunto com poden els homes ésser infeliços quan jo no necessito res més que existir. Ignoro encara la solitud i l’enyor. Tot està per conèixer. Lluitaré per mantenir ferms els ideals. Tinc tretze anys i em faig el ferm propòsit de no canviar mai. No m’agraden els homes de negocis: sempre estan tristos. Em fan por les persones que són massa serioses. Jo vull ser alegre. Estimo Catalunya i lluitaré per la seva defensa com a entitat independent. Quan em faci gran no renunciaré mai a l’esperança de veure-la lliure. Encara no sé com seré però sé com no vull ser. I clamo al cel perquè m’ajudi.

M’adormo, i entre somnis, descobreixo que si aprenc a tocar la guitarra i m’aprenc totes les cançons podré immortalitzar les vivències. Descobreixo que la música és com els avions: només has de pujar-hi i deixar que volant et portin on vulguis. M’enamoro del Llach, d’Esquirols, de Kortatu, de  Serrat… M’enamoro de cada moment, de cada música, de cada batec…

Quinze anys, només, i tot per viure…