El buit de l’absència apedrega l’ànima sense pietat. Voldria tenir un escut permanentment cosit a les entranyes. Voldria aprendre a volar per esquivar la mort amb les ales. Però aquí estic, ancorada a la teva ombra que ja s’esmuny com si de fum es tractés…

  I les hores van passant, i el record es forja, a poc a poc, i a les palpentes… I anem aprenent a viure, altra vegada, sense tu, ara, retrobant-nos amb nosaltres mateixos nus de paraules.

  El plor queda ofegat entre l’anar fent quotidià i, quan ens n’adonem, les llàgrimes ja s’han adormit altra vegada fins demà.  I així, van passant les hores… I el buit que s’obre al pit en el moment que ens fem consicents de l’absència ens va esquerdant i escampant-se, així, per tot el nostre ésser.

La mort. Altra vegada. La mort. Freda. Glaçada. La voldria veure com una dama i la veig com una estranya que s’instal·la on vol, quan vol i a qualsevol hora. I el temps, tirà, juga la partida sempre al seu favor. El pitjor és que retirar-se del joc vol dir anar a parar on ella vol i jugar vol dir saber-se perdedor des del mateix moment de néixer. I malgrat tot… JUGUEM I PERDEM LA SEVA PARTIDA, guanyant així una altra vida (i valgui aquí doble puntuació).