Malgrat que sovint no hi donem importància, els homes som els qui som gràcies  o per culpa -depèn de com es miri- a l’evolució. I no hi ha evolució possible si no hi ha unes arrels. No hi ha res més trist que la fragmentació de les arrels. Tots els pobres immigrats, els exiliats, els ferits de l’ànima, … qui serien si no conservessin a les seves entranyes unes arrels de la seva identitat? Quina identitat tindríem sense arrels?
  Jo per exemple tinc clar que encara que siguin quatre comptades, hi ha unes arrels que m’aguanten la poqueta solidesa del meu ésser. Són unes arrels desgastades per l’erosió del temps i desfassades, però arrels que sostenen tot el que sóc. Catalunya és la meva pàtria i el català la meva llengua materna. I una pàtria no és un espai delimitat per fronteres. Si entenguéssim la pàtria com a terreny geogràfic em definiria com a patriota universal. O bé, citant Delibes "La meva pàtria és la infantesa". Però no. Dic que la meva pàtria és Catalunya perquè és d’on parteixen les meves arrels i on aniran a parar les meves cendres. No em puc concebre sense Catalunya. No seria jo mateixa sinó una altra.  Aquesta és una de les meves quatre arrels. 
  Una altra arrel que em defineix és la que sosté les meves emocions. La música d’aquí i la literatura universal. Em sento totalment lligada a la música i els llibres. Potser és que l’avi m’ha llegat la seva passió, o el pare, o mon germà… De vegades penso que aquestes arrels poden venir fins i tot d’una altra vida ja que són tremendament fortes i capaces de fer-me fer una tombarella a les emocions en quatre segons.
  La tercera arrel és el cristianisme. Sí, sí, tot i saber que hi ha idees judeocristianes que no m’agraden gens, que no m’agraden els judicis ni la intolerància,em sento totalment lligada a Jesús i m’agradaria assemblar-m’hi en alguna cosa. És una arrel forta en la que m’agrada aixoplugar-me quan em sento bé i quan em sento malament. M’agrada la contemplació i els místics. M’agrada la figura de la Mare de Déu amb el nen Jesús a coll. M’agrada la idea dels tres reis mags, m’agrada l’estat de contemplació al que arribaven els místics… 
   Finalment, l’arrel de la llibertat. És la més difícil d’entendre ja que aquest afany de llibertat que tinc, aquest desig de vol és precisament el que em fa sentir més presonera i lligada a la condició humana, però és una arrel que m’aguanta quan caic. Sempre miro el cel i sóc capaç d’aixecar-me per seguir buscant la llibertat. És la recerca  de l’aventura sense condicionants ni prejudicis. 
És gràcies a totes aquestes arrels que ja no hi ha res que em faci perdre el son. Les arrels, que forgen un coixí, de plomes d’ànec daurat per als meus somnis…

 

LA IMPORTANCIA DE LAS RAÍCES

  Aunque a menudo no le demos importancia, los hombres somos los que somos gracias o por culpa -depende de cómo se mire- a la evolución. Y no hay evolución posible si no hay unas raíces. No hay nada más triste que la fragmentación de las raíces. Todos los pobres inmigrados, los exiliados, los heridos del alma … ¿quiénes serían si no conservaran en sus entrañas unas raíces de su identidad? ¿Qué identidad tendríamos sin raíces?
  Yo por ejemplo tengo claro que aunque sean cuatro contadas, hay unas raíces que me aguantan la poquita solidez de mi ser. Son unas raíces desgastadas por la erosión del tiempo y desfasadas, pero raíces que sostienen todo lo que soy. Catalunya es mi patria y el catalán mi lengua materna. Y una patria no es un espacio delimitado por fronteras. Si entendiéramos la patria como terreno geográfico me definiría como patriota universal. O bien, citando Delibes "Mi patria es la niñez". Pero no. Digo que mi patria es Catalunya porque es de donde parten mis raíces y dónde irán a parar mis cenizas. No me puedo concebir sin Catalunya. No sería yo misma sino otra. Ésta es una de mis cuatro raíces.
  Otra raíz que me define es la que sostiene mis emociones. La música de aquí y la literatura universal. Me siento totalmente atada a la música y los libros. Quizás es que el abuelo me ha legado su pasión, o el padre, o mi hermano … A veces pienso que éstas raíces pueden venir incluso de otra vida ya que son tremendamente fuertes y capaces de hacerme hacer una voltereta a las emociones en cuatro segundos.

La tercera raíz es el cristianismo. Sí, sí, a pesar de saber que hay ideas judeocristianas que no me gustan nada,  no me gustan los juicios ni la intolerancia, me siento totalmente ligada a Jesús y me gustaría parecerme a él en alguna cosa. Es una raíz fuerte en la que me gusta cobijarme cuando me siento bien y cuando me siento mal. Me gusta la contemplación y los místicos. Me gusta la figura de la Madre de Dios con el niño Jesús en su regazo. Me gusta la idea de los tres reyes magos, me gusta el estado de contemplación al que llegaban los místicos …

  Finalmente, la raíz de la libertad. Es la más difícil de entender ya que este afán de libertad que tengo, este deseo de vuelo es precisamente el que me hace sentir más prisionera y atada a la condición humana, pero es una raíz que me aguanta cuando me caigo. Siempre miro el cielo y soy capaz de levantarme para seguir buscando la libertad. Es la búsqueda de la aventura sin condicionantes ni prejuicios.

Es gracias a todas estas raíces que ya nada me hace perder el sueño. Las raíces, que forjan una almohada, de plumas de cisne dorado para mis sueños…