Avui fa dinou anys del teu silenci per sempre més. Diuen els optimistes   que ara ets en un lloc millor. Els pessimistes que no. Jo només sé que no hi ets. Que recordo el teu rostre com si fos ahir que vas marxar i els teus ulls penetrants em miren i somriuen. Fa pocs dies que m’he fet conscient de la teva absència. Sempre he estat fugint endavant per tal de no mirar el lloc buit que deixares. I han anat amb mi fracàs rere fracàs i plor rere plor fins que m’han obert els ulls. Havia de mirar on eres i no hi ets. I no m’he atrevit a fer-ho fins avui, als trenta-sis, tres fills i moltes derrotes…

  Encara no sé el perquè, t’he estat buscant en tot sense creure’m que hi eres pel sol fet de la meva existència. La teva olor, el teu somriure franc, els teus ulls blaus, la teva alegria…Donaria el que fos per poder-te abraçar, per poder-te tenir al davant i presentar-te els nens… El Pau se t’assembla tant de caràcter… i el Benet de faccions… La Joana encara és massa petitona per saber de quina fragància està tocada… M’agradaria tant poder-te tocar…És tan absurd tot plegat i tan bèstia la buidor de l’ànima. La mort no té pietat dels nens ni adolescents. T’arrenca els que estimes i et mata els somnis.

Com es pot viure sense els que estimes? Com es pot viure sense futur?

Fins ara havia pensat que només es tractava d’anar passant els dies com podia fins que la mort se m’endugués i amb ella el dolor de l’absència. Així he passat dinou anys, més dels que vam compartir. Sense mirar ni una sola foto. No podia. I ara encara se’m fa un nus a la gola quan parlo de tu.

  No m’havia plantejat fins ara com hauria estat la meva vida si no t’haguessis mort. I ara la prgunta se m’endu somnis enllà. Volia dedicar-me a cantar, amb la guitarra. O a escriure contes per infants. O anar al tercer món a fer alguna cosa per tots als qui fa falta… I mira’m.  Desolació. Marbre. Buit. Res.Resignació del qui se sent vençut.

Però ahir vaig decidir trencar la inèrcia que va néixer amb la teva mort. Vaig decidir acabar amb aquesta vida de renúncia que només em duia a la infelicitat en tot el que feia. Ahir vaig decidir que els meus fills tenen tot el dret de tenir una mare alegre. i jo la obligació d’intentar-ho. Vaig decidir que ja n’hi havia ben bé prou de planys i fugides. Ahir, Miquel, vaig anar fins la teva tomba. No vaig anar-hi quan vas morir, no vaig poder. Ahir vaig venir, em vaig plantar al davant i vaig dir-te adéu. És cert que no va ser fàcil. Hi havia, a més de la pena, una gran ràbia continguda durant dinou anys. Dinou… es diu ràpid…i és com si fos ahir…

Cada setze de juliol em pregunto perquè el temps, tirà, ens juga la mala passada d’anar massa ràpid o massa lent segons ell vulgui…

  Tu sempre reies del Cant de l’enyor del Llach. Imitaves aquell parell, la Marina i la Maria del Mar i em feies enfadar i riure alhora. Jo era adolescent i em feries la sensibilitat… Però també em feies riure perquè em feies adonar que em prenia massa serosament algunes coses, com ara les cançons del Llach que em posava per plorar la meva dissort d’enamorada no corresposta… ai, com tornaria ara a aquells dies en què encara hi érem tots. I els estius encara eren plens de colors, fruits i flors. Els papàs encara eren joves i les arrugues de la teva absència no els marcaven el rostre. I el Joan era alegre…

Avui tornaré a escoltar aquell Cant de l’Enyor en honor teu. I no ploraré. Tancaré fort els ulls i deixaré que m’embriagui el record d’aquells dies, en què rèiem de tot i no ens feia por res. Quan acabi, no deixaré que la por torni a regnar en la meva ànima. Et deixaré a tu, a tu amb el teu somriure…

Després, tancaré la porta. I ningú no sabrà que el record, a partir d’avui, serà de la teva vida, no de la teva mort.