Era una de xafogosa tarda d’agost a la ciutat de Nova York, un d’aquells dies asfixiants que fan que la gent se senti nerviosa i malhumorada. Al camí de tornada del meu hotel, vaig agafar un autobús a l’avinguda Madison i, tot just vaig pujar al vehicle, em va impressionar la càlida benvinguda del conductor, un home de raça negra de mitjana edat, al rostre del qual s’esbossava un somriure entusiasta, que em va obsequiar amb un amistós " Hola! " Com està?, una salutació amb què rebia tots els viatgers que pujaven a l’autobús mentre aquest anava serpentejant per entre el dens trànsit del centre de la ciutat. Però encara que tots els passatgers eren rebuts amb idèntica amabilitat, el sufocant clima del dia semblava afectar-los fins al  punt que molt pocs li tornaven la salutació.
No obstant això, a mesura que l’autobús reptava pesadament a través del laberint urbà, anava esdevenint una transformació lenta i màgica. El conductor va iniciar, en veu alta, un diàleg amb si mateix, dirigit a tots els viatgers, en el que anava comentant generosament les escenes que desfilaven davant dels nostres ulls: rebaixes en aquests grans magatzems, una bonica exposició en aquell museu i què dir de la pel·lícula de nou estrenada en el cinema de l’illa de cases següent. L’evident satisfacció que li produïa parlar-nos de les múltiples alternatives que oferia la ciutat era contagiosa, i cada vegada que un passatger arribava al final del seu trajecte i descendia del vehicle, semblava haver-se tret de sobre l’halo d’irritació amb què pugés i, quan el conductor l’ acomiadava amb un " Fins aviat! " Que tingui un bon dia! ", tots responien amb un alegre somriure.

DANIEL GOLEMAN. Intel·ligència emocional

 

                                           


 

  Era una bochornosa tarde de agosto en la ciudad de Nueva Cork, uno de esos días asfixiantes que hacen que la gente se sienta nerviosa y malhumorada. En el camino de regreso a mi hotel, tomé un autobús en la avenida Madison y, apenas subí al vehículo, me impresionó la cálida bienvenida del conductor, un hombre de raza negra de mediana edad en cuyo rostro se esbozaba una sonrisa entusiasta, que me obsequió con un amistoso “¡Hola!” ¿Cómo está?, un saludo con el que recibía a todos los viajeros que subían al autobús mientras éste iba serpenteando por entre el denso tráfico del centro de la ciudad. Pero, aunque todos los pasajeros eran recibidos con idéntica amabilidad, el sofocante clima del día parecía afectarles des del punto de que muy pocos le devolvían el saludo.

  No obstante, a medida que el autobús reptaba pesadamente a través del laberinto urbano, iba teniendo lugar una lenta y mágica transformación. El conductor inició, en voz alta, un diálogo consigo mismo, dirigido a todos los viajeros, en el que iba comentando generosamente las escenas que desfilaban ante nuestros ojos: rebajas en esos grandes almacenes, una hermosa exposición en aquel museo y qué decir de la película recién estrenada en el cine de la manzana siguiente. La evidente satisfacción que le producía hablarnos de las múltiples alternativas que ofrecía la ciudad era contagiosa, y cada vez que un pasajero llegaba al final de su trayecto y descendía del vehículo, parecía haberse sacudido de encima el halo de irritación con el que subiera y, cuando el conductor le despedía con un “¡Hasta la vista!” ¡Que tenga un buen día!”, todos respondían con una alegre sonrisa.

 

DANIEL GOLEMAN. Inteligencia emocional