De vegades penso que és possible fer desaparèixer aquesta enorme tristesa que m’embriaga i m’ofega els ulls. De vegades em sento forta i valenta per poder fer fora tots els dimonis que s’entesten en  fer-me infeliç. És llavors quan intento fer canviar el rumb de les nostres vides.

  Avui he pensat que era un dia meravellós per provar de fer que us perdonéssiu però el vostre orgull sempre pot més que res. L’orgull sempre pesa més que qualsevol altra cosa. Maleïts: dieu que m’estimeu i no teniu ni idea de què vol dir estimar. Quan un estima perdona i vosaltres no us perdoneu. I tots dos sou el més important per a mi però no sou capaços de perdonar-vos. I el més trist és que us culpabilitzeu l’un a l’altre de la vostra dissort. Necessiteu un culpable i us convertiu en botxí, vosaltres que pregoneu als quatre vents que voleu la pau.

  Ja començo a tenir dubtes que mai us arribeu a estimar de debò, i això voldrà dir que jo tampoc no us podré tornar a estimar. Seguiu així si voleu fer bocins la meva ànima… I vosaltres dieu que m’estimeu? No sabeu estimar. I potser ja mai ens podrem tornar a mirar els ulls. Tan genesrosos com sou amb tothom, i comprensius, i atents… malgrat això, entre vosaltres dos sou incapaços de fer néixer res de bo… Quina pena…