A l’ombra immerescuda

Les pròpies contradiccions del món literari creen ombres sota les quals s’amaguen autors, i no per falta de qualitat artística. És el cas de Joan Vergés (Barcelona, 1928), un dels poetes catalans més grans, l’obra del qual costa de trobar sinó ens adrecem a botigues i paradetes concretes.

Avui és hora de recuperar els versos de Joan Vergés, poeta musicat per artistes de la talla de Serrat, Maria del Mar Bonet, Quimi Portet o Toti Soler. La Setmana de la Poesia d’aquest 2008, que cada any escull un continent i enguany Europa va ser la convidada, va voler clausurar la festivitat al Palau de la Música amb Joan Vergés com artista escollit. Toti Soler va recitar alguns dels seus poemes publicats i alguns d’inèdits.

Aquests són alguns dels premis que ha guanyat Joan Vergés: Festes Pompeu Fabra de Cantonigròs de poesia (1958): Cançons i altres poemes, Joan Salvat-Papasseit (1965): El gos, Carles Riba (1968): La vida nova, Recull-Maria Ribas i Carreras de poesia (1986): Com un bosc silenciós.

L’obra publicada es cita a continuació:
– Va publicar les seves primeres poesies dins l’Antologia poètica universitària, 1949
Soledat de paisatges. Barcelona: Joaquim Horta, 1959
El gos. Esplugues de Llobregat: Ariel, 1967
La vida nova. Barcelona: Proa, 1970
Ara és trist. Terrassa: Mirall de Glaç, 1994
Com un bosc silenciós. Vic: Emboscall, 2008

Entre l’amor i la sàtira, ens trobem enfront d’una trajectòria que per voler trencar amb la mitificació del poeta i no seguir les corrents de l’època, ha quedat fora de la coneixença més popular i de l’explosió comercial. Fora de modes i tendències, Joan Vergés escrivia el que volia i com volia.

Tot i que estudià medicina perquè veia als estudiants de lletres que estaven com “volats”, ara se li fa estrany haver-se dedicat a la ciència. Diuen que un bon científic acaba per ser un bon humanista. Però la millor professió és la de ser pare. I és que estem davant d’una família d’artistes: Joan Vergés, fill, ha nascut per estimar la música i ja farà cinc anys que se li acudí musicar els poemes del seu pare i recitar-los conjuntament. Joan Vergés (fill) dirigeix amb la seva dona l’Escola de Música Alegre de Dalt (c/Alegre de Dalt, 12, Barcelona). Treballen junts i honestament, ara més constantment, ara menys.

Joan Vergés aposta per una mètrica molt especial, que li dóna un ritme perfecte per encaixar en una partitura. Musicalitat, brilla en esplendor. Pare i fill trenquen amb el mite de que un bon escriptor ha de ser bon lector i un bon músic, bon oient. Creuen en l’ajuda externa, però prefereixen endinsar-se en el seu propi camí, lluny i lliure d’influències.

En una entrevista recent, li vam preguntar, tal com predicava el poeta Paul Valery, si creia que els optimistes escrivien malament. Joan Vergés (pare) va contestar: “Estar trist et dóna la inspiració. Ho veig com dues coses oposades. Estant content també es pot escriure, però és una poesia minoritària. Finalment, la poesia és tristesa”.

Durant aquesta entrevista, en un vague intent de voler definir la poesia, pare i fill van coincidir en uns versos de Carles Riba:

La Poesia?
Cal cercar-la on tu saps ja
que és, com la Gràcia
o l’aigua pura i dura
d’una font emboscada

Cal no oblidar que Vergés també ha col·laborat en nombroses revistes literàries com, per exemple: Serra d’Or, El pont, Europa, Raixa, Germinalit o Caleta.

Per acabar aquest petit homenatge a una dels astres de poesia catalana més brillants, us deixarem amb la web oficial de l’autor i un dels poemes satírics que més ha marcat en la seva obra: “El gos”.

EL GOS

Potser sí que sóc vell,
vell i covard
com un gos de casa bona.

De vegades em faig pena.
Quan vaig per la ciutat,
plena de cotxes, de tots colors,
amb gent jove, alta i decidida
-les noies amb els grans pentinats
i els ulls pintats-,
em veig tan petit i vacil·lant,
que em faig pena
i em faig riure.

No sé si us passa a vosaltres.
A tu, que llegeixes el diari,
heroic i solitari,
no sé si t’ha passat
de sentir-te tan covard
com un gos abandonat
que belluga la cua perquè té por
i vol fer compassió.

De vegades em faig pena.
Quan veig que escuro els plats
i els ossos,
quan raspallo el gos potent,
quan somric al jovent
perquè són joves,
i als vells
perquè són ells,
em faig pena
i em faig riure.

Més informació sobre l’autor al web: www.alegrededalt.com/JOANVERGES